Què: bocadillos (allò que amb Nivell C canviam per entrepans). Llonguets de tota la vida, cafès de tota la vida.

On: allà on acaba el Carrer de Sant Crist i comença la Plaça Santa Eulàlia, devora una botiga de llibres antics.

Trempa: que sigui un bar especialitzat únicament en bocadillos -que lliga amb la Y de Tony. Que un bar que només ven llonguets i cafès i begudes pugui mantenir-se des de 1954. (A Palma, només el Bar Líric i el Bar Bosch són tan vells). Que el pa sigui bo, que el pernil sigui bo, que tot sigui tan senzill i casolà i, no obstant això, tan bo.

Destrempa: treure la cara del llonguet i començar a analitzar les possibles tendències polítiques de la gent que t’envolta. (Ais!) Segons quina fauna (mirau el punt següent) també fa una mica de por.

Fauna: gent del barri de tota la vida. Vellets i velletes que llegeixen l’Ultima Hora amb devoció. Joves pares de famílies aburgesades que poden permetre’s el loft al centre. Joves mares de família que no abandonaren mai l’esperit de Madre Alberta, tot i que ara ho fan amb un cotxet devora. Com que l’Ajuntament i altres centres oficials són a prop, molt de pics hi ha polítics solitaris que, un cop ens han fet creure que han fet feina unes horetes, s’escapen a Can Tony a berenar. I policies. Bastants policies.

Amb tot això, us demanareu què putes té Can Tony perquè a 40PUTES, temple del bon gust, el considerem un dels nostres puticlubs. Començarem per allò que serveixen: els bocadillos. Si hi hagués un concurs per saber quins són els millors llonguets de Palma, Can Tony estaria -segur- al top five. Els seus llonguets són tan perfectes -ben torradets, tallats per la meitat, amb una quantitat tan generosa de tonyina, pernil, formatge, camaiot o lo que li volgueu posar- que vos demanareu perquè mai no vos podreu fer un llonguet així a ca vostra. Si li demanau a la madona per què els seus llonguets són tan bons, vos dirà, orgullosa, que el pa el compren a Can Canet, la botifarra és de Consell, i cada dia se’n van al Mercat de Pere Garau a comprar els altres queviures. A més a més, ens diu: “estimam el local”.

La història d’aquest bar és vertaderament atraient: la padrina de l’actual madona va néixer a l’Alger. Allà, la família va muntar un bar/restaurant i, amb la experiència que els va aportar aquest negoci, varen tornar a Mallorca, on obriren l’antic Bar Popular (a la Plaça den Coll). Més tard, l’any 1954, varen obrir Can Tony, el qual es convertí molt aviat -en una època que, segons ens conta la madona, fou la del seu apogeu taurí- en el Bar Tendido 8. A més a més, li posaren el sobrenom de Sociedad Taurina.

Allà es reunien, per una banda, els toreros que visitaven Palma i que es quedaven a l’Hotel Balear (avui en dia, el Bingo de la Plaça de l’Olivar) i els aficionats als toros. En aquella època, a Can Tony se servien únicament cafès, xocolates calentes, ensaïmades. Només quan les famílies mallorquines varen començar a poder permetre’s consumir qualque cosa més fora de casa s’hi varen començar a servir els seus famosos bocadillos.

Per tot això val la pena asseure’s a degustar el ritme lent del bar, deixar d’amagar-se darrere el Diari de Mallorca per tal de no veure la fauna del local, i mirar els quadres que decoren les seves parets. Si trobau el de Ramon Canet vol dir que heu estat el temps suficient per assaborir les seves espectaculars olives trencades (ja sabeu: “les olives i les dones, fora de casa són més bones”) i, sobretot, d’un dels millors llonguets que trobareu a Ciutat -n’hi ha que diuen “el millor”. Bon profit!

Banda sonora: “Pa amb oli nacional”, Ocults.

Què: variats, vi de taula i birres.

On: dins el Mercat de Pere Garau, quadrant sud-est.

Fauna: gent del barri i del mercat, balearicos, senyores majors amb carros que pesen tones i fan el variadet amb el cap cot, concentrades nivell zen.

Trempa: en Miquel, l’ambient poc pretensiós de Pere Garau i el frit.

Destrempa: segons com, l’hospitalitat den Miquel pot arribar a causar incomoditat en els comensals, així com la seva insistència en afegir més pilotetes i calamars i omplir-te un cop i un altre el tassó.

Amb el Mercat de Santa Catalina farcit de cosmopolites pretensiosos i el de l’Olivar ocupat per turistes, progres amb El País a l’aixella i peperos grufant ostres, el Mercat de Pere Garau és l’únic reducte que ens queda per l’autenticitat, l’exaltació de la vida de barri i prendre’s alguna cosa tranquil·lament els dissabtes sense necessitat de ser altra cosa que un petit mortal afamegat. Can Miquel ofereix a l’humà no-ressacós la possibilitat de tastar variats de bon de veres, amb el seu suquet, en un ambient familiar. Familiaritats les que es pren l’amo, de fet, que s’amarra a la barra just davant teu i va afegint croquetes, calamars i pilotes a mesura que van desapareixent del plat, buidant quintos de cervesa dins els tassons i fent-te a mans la botelleta de vi, gairebé obligant-te a repetir fins que diguis basta. Si bé els fregits no són res de l’altre món (n’hem tastat de millors), el frit compensa qualsevol cosa. A més, el preu és més que raonable i l’ambient impagable: Pere Garau és un altre món, la darrera frontera, un reducte encara no intoxicat pel bufeterisme rampant del centre, un espai per a ciutadans normals, un melting pot racial i cultural. I si et quedes amb fam sempre pots pegar un bot fàcilment fins a La Llubinense, on també fan uns variats escandalosament sucosos i menú econòmic cada dimecres; i si vols fer s’ou, de camí passaràs per davant un club de salsa i reggaetón on mai no hem entrat, però pels quals sentim una curiositat innata i una morbositat malaltissa. Per coses com aquestes, La Soledat i Son Gotleu s’han convertit en els nostres barris preferits de Palma. A més, el redol està farcit de cases de putes, on les nostres sisters in arms vos ajudaran a relaxar-vos una estona i vos entregaran un poc del seu amor a canvi d’una quantitat no molt elevada de doblers. Pere Garau ho té tot, tot.

Banda sonora: “Cansión triste de Pere Garau”, Oliva Trencada vs. “Los delincuentes”, Veneno. 

Què: Bar de barri, xocolateria especialitzada en xurros i porres.

On: Carrer de Concha Espina núm. 2, al barri de la Vileta, prop de la plaça de l’església (prop del famós bar del Nene, el Bar Rodrigo, on diuen que es poden trobar alguns dels integrants de Ceremoney bevent tequila els diumenges).

Fauna: La fauna de la Vileta és bastant diversa. Si per una banda teniu els iaios de tota la vida que es passegen saludant tranquil·lament tothom, també teniu els joves fumadors de substàncies il·legals que contribueixen a ambientar el veïnat. Tot s’ha de dir, si us agrada jugar a la petanca i fer amics nous -o si simplement voleu compartir unes caladetes- ja sabeu quin és el nou barri de referència…

Destrempa: El nom oficial, “Bar y Automáticos Moncadas”.

Trempa: En Juan Moncadas, l’amo. Fa més de quaranta anys que aquest home de cabells blancs i caminar tranquil fa el que diuen que són els millors xurros de Palma -que no us estranyi, doncs, que hi hagi gent que creui la ciutat només per menjar els seus xurros amb xocolata quan arriba l’hivern. La història del bar i de l’amo mateix. La seva meravellosa camioneta que es passeja per tot Palma amb la seva cara (i la dels seus fills) impresa a sobre. I el nom que hi ha sota una de les fotos que poblen el bar: MONKY -no ens hem atrevit a comentar-los res, encara.

Si seieu a la terrassa del Moncadas, podreu gaudir de les vistes de la plaça que hi ha just devora. Deu ser una de les darreres places on els veïns encara en fan un ús publiquíssim. Si és de dia, veureu els vellets i els no tan vellets -sembla que a La Vileta la feina no és quelcom que ens sobri- jugant a la petanca; si ja és fosc, per ventura veureu un gran foc on els veïns improvisen una torrada -no és molt habitual veure la policia per aquí-.

A l’interior del bar criden l’atenció totes les fotos que l’amo hi té repartides. Si anau allà per primera vegada, és possible que us adoneu que ja coneixeu la seva cara: la seva camioneta no passa desapercebuda per a ningú, i tampoc els versos que hi ha escrits a sobre “Bar Moncadas de la Vileta / en xocolates té molt a dir / que té una recepta secreta / per porres i xurros gaudir”.

A més de la seva famosa xocolata amb xurros, també es poden trobar granissats d’ametlla, de maduixa i de llimona, a més d’orxata. Els preus de les hamburgueses i de les tapes són normals, així com els de les begudes. El seu horari és de set del dematí a nou del vespre, tot i que si voleu menjar xurros o porres us haureu d’apuntar el seu horari: ara, a l’hivern, els podreu tastar cada horabaixa (menys els dimarts, que tanquen), a més dels horabaixes dels divendres, dissabtes, diumenges i festius. Us ha quedat clar? Si no és així, podeu telefonar al 971791051.

No podem acabar sense compartir la història del Moncada. La trobareu devora l’amo, al cap de cantó on s’ha dedicat incansablement a fer muntanyes i muntanyes de xurros cada horabaixa des de fa més de quaranta anys. Com veureu, el text està tan ple d’entusiasme com els seus xurros. No deixeu de venir a la Vileta per tastar-los.

“Corrían tiempos difíciles; la economía no se encontraba en su mejor momento y un pedazo de pan era un manjar para muchos de los chicos de esa época. Juan Moncadas lo tuvo claro, la necesidad a veces nos cruza con el destino. Harto de pasar hambre comenzó a trabajar en una panadería y su jornal, era su comida. Quizás por ello, la humildad y el valor de las pequeñas cosas le caracterizará siempre. Tras años con las manos en la masa, la masa de sus churros está impregnada de amor y pasión. La masa es su compañera y la conoce tan bien profundamente que verle manejarla se ha convertido en todo un espectáculo. Ahora se ha convertido en maestro y transmite a su hijo ese secreto. Embadurnados en harina apuestan por la máxima calidad sin tapujos, dejando que todo el mundo vea el mágico proceso  en el que el aire y lo etéreo convierte la masa en un crujiente y sabroso manjar.” Per acabar, ens diu: “La gente dice que nuestros churros son los mejores y siempre repiten, no creo que vengan sólo para verme a mí.”

Banda sonora: “Paquito el Chocolatero”, La Legión.

Què: mort i destrucció.

On: Marquès de la Sènia, 37; on abans hi havia el Carajo.

Fauna: exiliats de l’Atomic Garden, fans del metal dels 90 amb problemes per assumir que ja no tenen 16 anys i despistats de pas cap algun after obscur de Gomila.

Trempa: les cambreres, que no posen indie de merda, i els xupitos d’aquella cosa amb Jägger i Monster que ens deixa girades de per vida.

Destrempa: els colors fofis de les parets te pugen les diòptries i poden provocar espasmes; te pots gastar el sou de tres mesos intentant lligar amb les cambreres i no aconseguiràs més que somriures i un compte Premium de Youporn; la música se sent un poc fluixeta.

Hi vàrem celebrar la nostra festa de Nadal i des de llavors hi ha dues vacants a la redacció: està massa a prop del Saladet com per tenir present les normes sobre riscs laborals i només pots aferrar-te a la vaga esperança que la bonaventura es materialitzi en algú amb coneixements de primers auxilis que et dugui a casa o et fiqui dins un taxi. El Sabotage és el lloc perfecte per: 1) amollar els cavalls després de l’habitual escalfament (peloteo és el terme tennístic que solem fer servir) al TNT o l’Atomic; 2) quedar-te a les portes de Mordor i a recer de l’ull de Sauron -sí, parlam de Gomila. En el fons, el públic del Sabotage és essencialment el mateix que el de l’Atomic o el del desaparegut Rara Avis: aquella generació de joves que ja no ho són tant, incapaços de veure la diferència entre Weezer i NOFX, que escoltaven “música alternativa” però mai no varen caure en mans de Superchunk i en canvi han acabat escoltant Muse –especialment les ties. Sabeu perfectament de qui parl. El cas és que amb el temps aquest tipus de gent ens cau molt més simpàtica que els indies de postal del passeig Marítim. Si hem de triar entre Franz Ferdinand i Turbonegro, la nostra resposta és: Ass Cobra Forever! Així que solem anar per allà, ens prenem un parell d’Steve Maisters (Jägger+Monster, brrrrr) i Millencolin deixen de semblar-nos una versió emprenyada d’El Canto del Loco i fins i tot començam a contemplar la possibilitat de comprar-nos un skate als trenta, trobar una novia joveneta amb piercings i tatuatges i muntar un grup d’stoner amb un nom tipus Morca o Pou.

Banda sonora: “Feel Good Hit of Summer”, Queens of the Stone Age

Qué: bodeguita antológica palmesana.

Dónde: calle Minyones, 4.

Flora y fauna: toda casta de amantes de ese manjar llamado bocata.

Trempa: los bocadillos y su ambiente familiar y setentero (con un cierto parecido a la cocina de los Alcántara, los bastardetes de Cuéntame)

Destrempa: el horario, y nada más.

Aquellos que crecimos (tanto a lo alto como a lo ancho) con los bocatas que nos traían nuestras madres cuando salíamos de clase, bien sabemos que lo hicimos más lozanos, sanos y, sobre todo, felices que los que merendaban solo bollos con chocolate, pastelitos o demás basuras repletas de grasas saturadas. El placer que nos daba el meternos entre pecho y espalda dos buenas yescas de pan moreno con sobrasada, un rico bocadillo de jamón de york con mantequilla o un apabullante panecillo repleto de queso mahonés con camaiot, dejando que el aceite de oliva nos pringara, con sumo gusto, nuestros rechonchos y frágiles deditos, lo podemos seguir experimentando, tengamos la edad que tengamos, como si fuéramos unos inocentes colegiales ochenteros,  en este pequeño pero matón merendero ubicado en las inmediaciones de la delegación de Correos y Telégrafos, cerca del Passeig des Born de Ciutat.  Los bocadillos más tremebundos (boquerones con queso curado, anchoas con queso fresco) se mezclan con los de toda la vida (sobrasada, jamón serrano -que con un poco de suerte puede que sea de cerdo ibérico de bellota por el mismo precio que el de puerco común-, salchichón) a unos precios insuperables. Unos llongets crujientes, recién acabados de cocer, bien fregados con tomates de ramallet y rellenos de unos suculentos embutidos cortados un ratico antes de degustarlos, hacen del Merendero Minyones, sin duda alguna, el mejor lugar de toda Palma en el que zamparnos un bocadillo como mandan los cánones. Hay que decir que el local es más bien chiquitico: si hay más de cuatro personas comiendo a la vez allí dentro seguramente acabarás masticando, cual zombie, los codos de tus vecinos. Pero aún así, disfrutareis de lo lindo. Eso sí, por desgracia tienen un horario al que solo se pueden adecuar los que trabajan por el centro de Palma, los que curran en un turno de tarde o, directamente, los parados: tienen abierto de 07:30h a 15:00h de lunes a viernes (trabajar en fin de semana… WTF!?). En definitiva: un local con carácter, solera y una longeva tradición, que ha alimentado y llenado el buche de cientos y cientos de hambrientos mancebos que hasta allí se han acercado a disfrutar de dos buenos trozos de pan rellenos de cosas ricas. Si aún no los habéis catado ya tardáis, ¡pardiez!

Banda sonora: “Comer, comer”, Chispita y Sus Gorilas.

Qué: Bar punk familiar donde tomarse unas birras o un cubata, ya sea entrada la noche o al salir del trabajo (quien lo tenga).

Dónde: Comte de Barcelona 22, Palma.

Flora y fauna: Asiduos al hipódromo, punks, rockers, algún mod y de vez en cuando algunos modernillos desubicados. Los outsiders de todas las edades posibles.

Trempa: Siempre están, haya consumidores o no: nunca te fallan, cumplen su horario de 19 h. a 03 h. a rajatabla. Sus precios más que populares lo alzan como el bar a donde ir a emborracharse. Cuando te conviertes en un  habitual te tratan como a uno más de la familia, aunque seas un moderno (lo digo por experiencia). Las Teres. La música: un bandcamp ignoto, un vídeo de youtube, su colección musical, la colección musical de sus clientes… “Rafa, ponte ésta”.

Destrempa: Cierran los lunes, ese día en la que los bichos nocturnos dan vueltas sobre su propio eje y cortocircuitan al no encontrar más luz que la de las farolas. A veces echo de menos más mesas y sillas. Cuando se peta es difícil estar.

La primera vez que entré tuve la sensación de que el T.N.T. venía a sustituir lo que fuera Es Crui. Yo iba a menudo a ver a Lini y, al cerrarlo, los que solíamos ir tuvimos la sensación de que quedaría un hueco irreparable en las salidas palmesanas. Ese vacío no duró casi nada. Al par de meses el T.N.T. se erigía como el más digno sucesor. Ahora que ya soy asidua no se me ocurriría compararlos porque sé que no son comparables, por lo menos a nivel personal. Lo podría ser para los que conocen Es Crui y no conocen el T.N.T. y ahora que han puesto un futbolín algo más. Casi todos los días de la semana nos dejamos caer por allí. Es un auténtico placer entrar y saludar a grito pelado a todos los presentes sin parecer un desequilibrado o desequilibrada. Hablar un poco antes de pedir la bebida, apoyado en la barra, que suele estar atestada de habituales, lo que significa que estar cerca de la familia T.N.T. es algo agradable. Conversar acerca de todas aquellas cosas que no tienen nada que ver con la meteorología. Fumarse un cigarrillo en el rellano de la puerta, todos acomodados en modo tetris, como pajarillos bajo las plumas de mamá Tere y contarse la vida aunque no quedemos  para tomar el café al día siguiente. Cerrar el bar con ellos y emigrar a bares más nocturnos todos juntos, dispares y disparatados, como una tribu urbana esquizofrénica. Algo que se agradece de esta ciudad pequeña en la que no nos podemos permitir demasiados prejuicios estilísticos. En definitiva el T.N.T. es ese bar al que puedes regresar una y otra vez sin aburrirte, porque al fin y al cabo está más allá de modas, como la cafetería a la que vas todas las mañanas a tomar el mismo café con tostadas, donde te saludan por tu nombre y te guardan el ABC. Sea a la hora que sea, si sales de tu casa, parar por el T.N.T. a tomarte una es obligatorio, por lo menos para mí.

Banda sonora: “Autosuficiencia” Parálisis Permanente (ni se os ocurra pedirle ésta a Rafa)

Què: bar de barriada de tota la vida. Del de copa, puro i cartes i futbol.

On: carrer de Despuig, 7, a Santa Catalina.

Flora i fauna: parroquians i parroquianes: els progenitors i els descendents del barri, futbolers i futboleres i intrusos com jo.

Trempa: l’ensalada cocktail, el formatge de la pizza covat i la panera de taronges i plàtanos que fan de centro al fons del bar damunt la vitrina frigorífica de carnisseria. Les taulades dels dies de futbol amb les estovalles dobles, blaves i grogues, i aquella estesa de plats col·locats en pisos, estil comedor. I l’escut del Santa Catalina Atlètic presidint l’entrada; i, just davall, el tauler amb els resultats escrits a guix.

Destrempa: el fals sòtil i paret interior de la barra de color rosa. Però ja sabeu que m’encanten els cocktails de salsa rosa, acord amb el que fan a la televisió si hi anau un divendres o dissabte vespre.

Un bar, i més a Palma, que tengui ensalada tropical -sí, la mitja pinya amb la corona de fulles verdes i tot, farcida de salsa cocktail i surimi, que sempre he associat a l’”Agadoo” de fil musical- es mereix ser Puticlub i més. El seu broche de oro. Tota una bomba de rellotgeria. I més, si les pizzes són d’aquelles que arrebossen de formatge i quan les digereixes encara estova dins la panxa i en sortir t’encalça una aura de formatge covat que vas deixant i que t’acompanyarà tot el vespre vagis on vagis, entris on entris. No endevinaran d’on véns però sí què has sopat. Les seves pizzes són el que haurien de ser les crujicoques. No poden estar més farcides de formatge. Batega. Can Lluc és antropològic. És de per vida. Des de fa tres dècades és més que un bar; és com un club social. Evidentment no com el que va ser fa un temps El Montepío de l’Arraval, però a Can Lluc també hi ha bategat i hi continua bategant la idiosincràsia de Santa Catalina de portes endins. És, de fet, la seu social del Club Santa Catalina Atlètic. Fundat el 1986 per l’encara president del club, que no és més que qui està darrere de la barra. En Lluc, l’amo de Can Lluc. És lloc de trobada del futbol base. Les seves parets no ho poden desmentir. Carregades de marcs i marcs, successors de l’època den Naranjito, de temporades i temporades d’al·lots amb els calcetins quasi fins a les celles, que ja deuen ser casats i separats i tornats a casar. Les copes i els trofeus també en donen fe. Punt de trobada, i de xerrada, dels veïnats i la seva junta. Trobada en família de futbolers i futboleres, més sossegada que en qualsevol barutxo. D’ulls badats, tics nerviosos de cama, i mans al cap. També de tots els qui s’hi deixen caure a fer un cervesó o pegar una mossegada. De cafè amb llet a rebentat o conyac. De pa amb oli, com el Can Lluc, l’especialitat de la casa: una altra punyetera bomba a prova de bombes (aquesta sí que sí), de llom amb bacó i formatge, acompanyat de broqueta i ceba confitada i pebres torrats. Tot en un. D’aquí, si es tractàs de tancar-s’hi un dia sencer, podries rebotar al plat de sopa, o cuinats, aguiats, carn, peix,…fins i tot paella -el cap de setmana-, i escabetxar-ho amb un rebentat d’amassones -com li hem dit sempre- o herbes. Hi podries fer mitja vida en aquesta cantonada, si vols. És el bar de barri per excel·lència de la gent bona. Millor dit, de la bona gent. Agadoo-doo-doo, push pineapple, shake the tree, Agadoo-doo-doo, push pineapple, grind coffee. To the left, to the right, jump up and down and to the knees. Come and dance every night, sing with the hula melody.

Banda sonora: “Agadoo”, Black Lace.

Què: restaurant de carretera.

On: a la carretera de Manacor, quilòmetre 41.

Fauna: camioners, comercials, manobres, gent de pas i, els cap de setmana, famílies amb padrines d’orelles sordes i miula de banshee passant un guster.

Trempa: que són eficients, contundents i poc pretensiosos; fotre’s un plat de caragols i unes guàtleres per berenar; aproven la prova de l’Amazones (deixen la botella a la taula); els preus populars.

Destrempa: és un poc ranxo i no sabries dir si les cambreres són garrides o no, perquè es mouen massa ràpid com per ser albirades per l’ull humà desentrenat; els diumenges s’omple de famílies mallorquines i, si ja te costa aguantar la teva, no vegis la dels altres.

Es Cruce (nom oficial: El Cruce; nom popular: Es Cruse) és una institució mallorquina a l’alçada de Xesc Forteza, Ossifar o Catalina Cirer. També representa la sublimació més extrema de la mallorquinitat: un restaurant popular on coincideixen treballadors de pas amb famílies extenses que han fet els comptes i veuen que a pocs llocs pots menjar tan generosament per tan poc. Si alguna vegada t’has demanat, com nosaltres, qui collons pot mirar-se els programes de merda que emet IB3, la resposta és aquí. El menú està estructurat amb els típics plats mallorquins: frit de me, caragols, sípia en salsa, albergínies farcides, guàtleres torrades, porcella… Tot el que necessita un bon proletari per pegar-se una becada de dues hores al pàrquing a les 10 del matí i fer temps fins l’hora de dinar. El servei és tan ultraràpid que estaràs pagant abans de tastar l’allioli, i el lloc sempre està tan petat que entres en un estat de sobreestimulació intensificat pel renou ambient, la fam salvatgina dels veïnats de taula i l’ambient indescriptiblement indígena. De manera que Es Cruce no només és el lloc perfecte per fer una aturada a qualsevol hora del dia per fer un berenar/dinar, dinar/dinar o dinar/sopar (no recomanam sopar/sopar en Es Cruce, a no ser que tenguis per davant una llarga nit de revetla que et permeti accelerar la digestió a cop de whiskycola); també és el camp idoni per a un estudi antropològic detallat de l’estructura social i familiar, els rituals i el comportament en general del mallorquí vulgar. Bolla extra: en Tomeu Penya hi dina cada dos per tres. Si en Tomeu Penya diu que és bo, la resta a callar i amen.

Banda sonora: “Sa porcella i es civil”, Ossifar

Qué: bar diurno de pueblo, frecuentado por obreros, borrachuzos ociosos y otros miembros de la résistance isleña.

Dónde: Ronda del Matí esquina con Carrer Tamarell. S’Illot

Trempa: la autenticidad y simpatía del dueño; que todavía se rija por normativas propias de La Transición; poder tomar unas cañas en primera línea de mar, refugiado del turismo, sin que te claven por ello.

Destrempa: el desorden del interior del local, la limitada oferta de bebidas, los taburetes sepultados bajo montañas de periódicos atrasados y los gritos y amenazas que intercambian dueño y clientela ahuyentarán a quienes no sean dignos de entrar en este bar; la instalación eléctrica puede resultar peligrosa.

Es probable que al paseante ocupado en posar su mirada en la extensión de agua que se abre ante él le pase desapercibido este pequeño antro. Él se lo pierde. Los hay que optan por llevar a cabo sus descubrimientos en tierra firme, en lugar de bostezar contemplando esa vastedad que ha sido objeto ya de todos los atributos contenidos en el DRAE. Sólo unos pocos elegidos se toparán con este bar diminuto, carente de letrero, cuyo interior permanece semioculto por unas andrajosas cortinas que han perdido la mitad de las argollas. Al entrar, se encontrarán con un espacio mínimo repleto de expertos bebedores de cerveza. Y pobre del que ose pedir café o zumo: será tildado de nenaza y desterrado; el bar no dispone de cafetera, y el Tigre, su dueño, asegura que días atrás decidió tirar todos los refrescos a la basura. Parece que va a acontecer el fin del mundo cuando comunica que tampoco dispone de cerveza de botella, pero uno respira tranquilo al divisar, en la barra, el surtidor de Estrella y, detrás de ésta, la botella de Martini. No hace falta más para ser feliz, en este cuchitril de cuyas paredes penden más escudos del Real Madrid de los que uno ha visto en toda su vida.

Lo mejor de todo, sin duda, es la personalidad arrolladora del anfitrión, vestido al más puro estilo setentero, ocupado durante estos días convulsos en despotricar contra Bárcenas y explicar que, si él trabajara en el Banco de España, no robaría el dinero, sino las planchas para fabricar billetes. Sus ojos brillantes se desvían hacia la línea del horizonte mientras recuerda la época en la que ésta escupía traficantes de droga, lo que le lleva a hablar de Juan March, “el último pirata del Mediterráneo”. Y después se queja de su suegra, rememora la época dorada de la plaza Gomila, engancha con las extorsiones de la (in)justicia, y una cosa lleva a la otra y, cuando el cliente quiere darse cuenta, resulta que ha ingerido más cañas de la cuenta y tiene la vejiga a punto de reventar. Pero el Tigre parece tener solución para todo, y señala una soga con un perfecto nudo de ahorcado tratando de alquilarla, aunque advierte que el pago debe efectuarse por adelantado…

En cuanto al horario, el Tigre asegura que abre cuando se harta de soportar a su mujer, y cierra cuando la diversión se ha terminado o va demasiado borracho. En esa crítica hora, se despide con un “hasta pronto, familia. Divertíos, que es lo único que le vais a sacar a la vida”.

Banda sonora: “Va cayendo una lágrima”, Los Javaloyas

On: Antoni Frontera, 12.

Què: quintos i un cartell de neó inigualable.

Fauna: poca.

Trempa: el colorit cartell de l’entrada; la decoració interior; la sensació que has trobat un tresor amagat a la vista de tothom.

Destrempa: és tot tant simple que res pot sortir malament, així que res. Excepte que la canya és Cruzcampo, clar.

Aquí podries escriure la teva primera novel·la i és molt probable que el teu petit drama postmodern sobre l’amor disfuncional en plena crisi de la mitjana edat acabés ambientant-se al Bar Nevada (el de “restaurante” és una d’aquelles coses que no s’acaben d’entendre). Aquest és el típic xibiu que no té res d’especial: un bar de barri de tota la vida, amb variats (posen platet amb el beure, bastant bo) i poc més que paella o fideuà els migdies, però la decoració és tan increïble i l’ambient tan únic que et sents inclinat a convertir-lo en la teva segona casa a l’instant. Perquè el Nevada és molt acollidor: la decoració és estranyament setantes, encara que és nova, amb una combinació de negre i vermell que contrasta de forma perfecta amb el neó que tenen a la porta, la mena d’il·luminació que fa que els entripats del barri es concentrin a la porta en pla reunió zombi. A més, el Nevada està sorprenentment buit gairebé sempre. El rumor és que els bevedors diehard s’estimen més amagar-se en altres forats perquè el bar es troba just enfront de la porta del Mercadona, i no és cosa que la parenta te pilli parlant del domini europeu del Borussia i el Bayern entre amigots quan surt d’allà arrossegant tones de calamars a la romana congelats. Estudis més desenvolupats diuen que el problema és que els humans són animalons gregaris i se senten desprotegits i vulnerables si no estan envoltats d’iguals. En qualsevol cas, el Nevada té tots els punts per convertir-se en el teu bar “de tota la vida” preferit: un lloc fet a la mida de l’home on podries passar-hi la vida sense que ningú et molesti i escriure la teva primera novel·la amb tota la calma mentre la teva consciència es liqua en una concatenació de quintos d’Estrella.

Banda sonora: “You’re Innocent When You Dream”, Tom Waits

Què: Bar-restaurant de carretera.

On: Camí Vell de Sineu, a mig camí de Sa Creu Vermella i Es Pinaret

Fauna: Escassa però molt putera: picapedrers malparlats, components de F/E/A i algún camioner desencantat de la vida.

Trempa: El seu aspecte decadent, el tracte familiar i, sobretot, els seus super-cocarrois.

Destrempa: El seu aïllament: si t’hi atures, és perquè et ve de pas.

Sempre he imaginat S’Hostalot com un d’aquests antres que apareixen a les pel·lícules de Quentin Tarantino o Robert Rodríguez: el típic bar de carretera tranquil i poc transitat, on el silenci es trenca pel renou dels cotxes o el cant de les cigales. Tot, en conjunt, crea una mena de calma tensa que no saps si serà interrompuda per l’entrada imprevista d’un sheriff emprenyat o una banda de narcotraficants fugint d’una persecució. Qui sap: la seva història és tan llarga que, possiblement, s’hagin viscut situacions que superin tota ficció cinematogràfica.

Com a atrapat entre dos universos oposats (l’urbà i el rural), S’Hostalot és un petit edifici de planta baixa dividit en dues seccions. A un dels seus extrems –el més proper a Son Ferriol– hi ha el restaurant: menús del dia a un mòdic preu que provoquen estralls segons quins caps de setmana. Nosaltres preferim els encants de l’altra part de l’immoble: aquell bar on sembla que el temps s’ha aturat. No, en sèrio: des que tenc memòria sempre he vist S’Hostalot exactament igual com està ara, i això que han passat una burrada d’anys. El mobiliari, les botelles, la barra: és com fer un viatge dues dècades enrere. La vista, necessàriament, es perd en els pòsters del Barça: autèntiques relíquies esportives decolorades pel Sol. Deu ser l’únic bar de Mallorca on Jordi Cruyff o Albert Celades encara tenen un lloc destacat a la paret. Atura-t’hi i demana una canya o un cafè: et sorprendràs a tu mateix/a mirant en Guardiola quan encara era pelut, o recordant les jugades de Sergi Barjuan o el “Pitu” Abelardo.

S’Hostalot és barra de rebentats, però també de berenars contundents. No és que hi hagi gaire coses per triar, però, si n’hi ha, escull un cocarroi. I dic “un” perquè la seva massa gruixada i el seu sucós farciment el converteixen en una petita bomba calòrica que et deixarà ben servit. Fora bromes: he vist grans homes derrotats per no poder menjar-se sencer un d’aquests cocarrois. Ignor perquè, però alguns dies te’n serveixen un de petit, com a tapa. Grossos o petits, són boníssims, i tot i que tenguin un aspecte un tant grolleret superen, de gust, als d’alguns dels millors forns.

Un cartell, situat vora les màquines recreatives, ens adverteix que està prohibit el consum –i citam textualment– “de psicotrópicos”. Un altre dels incomptables detalls que fan de S’Hostalot un bar entranyable, autèntic i 100% púter. Que ens hi poguem aturar a berenar molts d’anys més!

Banda sonora: això…

Què: Petit restaurant italià, molt famigliare.

On: Fent cantó, just al final del carrer Vaixell (Platja de Palma). Si et perds –que és fàcil, si no ets d’allà– et pots orientar cercant l’Hotel El Cid, que es veu de lluny.

Fauna: Tot i estar a una zona turística, hi abunda la clientela mallorquina: 100% addicta, 100% fidelitzada.

Trempa: Que està a l’altura de la seva fama: se’l pot considerar el millor restaurant italià de Mallorca. I fora bromes: els seus plats són tan bons que no et falten ganes de bramar quan t’ho acabes. En Germano, el cuiner-cambrer: un crack.

Destrempa: No apte per impacients: si tens gana, arma’t de paciència, perquè els plats es torben de 30 a 45 minuts. Ah, i no t’hi presentis fora reservar: Il Gamberetto és tan petit que, primer de tot, has de tenir comanada la taula (sobretot a l’hivern, quan no fan ús de la terrassa).

Hi ha alguna cosa de Germano que em recorda a Daniel Johnston… i no només per la seva complexió física. És aquest caràcter extremadament afable i tímid, més proper a un al·lotot innocent que no pas a un autèntic legionari de la gastronomia italiana. Et rep, et pren nota i ja et cau bé a la primera de canvi. Heretà Il Gamberetto dels seus pares i, de fet, alguna vegada, es pot trobar el seu progenitor, venerable septuagenari, ajudant a servir les taules. Ara bé, tot el pes i les responsabilitats recauen sobre Germano: s’encarrega de l’administració, de fer el menjar i portar-lo a taula, de recollir els plats i escurar-los. Un one-man band, en tota regla. Això explica –justifica, més aviat– que el servei sigui lent. Arma’t de paciència, com deia, perquè les esperes van dels 30 als 45 minuts… Si superes aquesta primera fase, fantàstic, perquè un cop agafes forqueta se t’oblida qualsevol tipus d’emprenyo.

La pasta és tan bona, tan increïble i rematadament bona, que per moments sembla que estiguis a la mítica spaghetteria L’Archetto de Roma. Els seus tagliatelle –fets seus!– són el plat estrella: demolidors i efectius. Els Boscaiola o Buongustaia et reenganxen al goig de viure… i de menjar. Si tens ganes d’una especialitat més destroyer, no et perdis l’oportunitat de tastar els maltagliati nero al gratin: un tipus de pasta típica del nord d’Itàlia –d’on procedeix Germano– acompanyada per gambes, salmó fumat, espinacs i formatge gratinat. Boníssim: tant que, mentre escric això, em surt un filet de baves damunt del teclat. Finalment, pels més guerrers de la casa hi ha una altra recomanació que jo, de moment, no he tingut el valor de tastar: els agnolotti farcits de carn amb una mescla de totes les salses italianes (bolognese, pancetta, pesto, quattro formaggi, etc.). Un autèntic polvorí servit enmig de la taula.

Diuen que els seus speciali acaben morint d’èxit: que la gent els demana tant, i d’una forma tan insistent, que el pobre Germano se n’afarta i acaba per retirar-los i donar pas a una nova creació dins de la seva carta. En tot cas, si hi vas, fixa’t que quan la gent se’n va, sempre s’acomiada d’ell amollant frases com “¡Todo buenísimo!” o “¡Increíble!”. 

Il Gamberetto no deixa de ser un petit cap de cantó enmig d’un entorn tan lleig com la Platja de Palma: un racó modest i d’aires casolans que, tot i així, ha sabut guanyar la partida a qualsevol altre restaurant italià de l’Illa. Oblida’t de l’entorn, del temps d’espera o qualsevol incomoditat que hi puguis trobar: si hi ha un lloc on es passa gust de menjar és, precisament, Il Gamberetto di Palma.

Banda sonora: “Amore a Palma de Mallorca”, Marino Marini.

Així és com veim sempre el Veladas: desenfocat.

On: Pas del Cardenal Despuig, Local 6. Port d’Alcúdia (a segona línia de costa i a cinc minuts escassos a peu de l’entrada del Club Nàutic).

Què: Un karaoke que amb el temps ha esdevingut l’antro freak i decadent per excel·lència del Port d’Alcúdia.

Fauna: Guiris alcoholitzats de 60-70 anys (són els protagonistes indiscutibles!!). Senyores de la neteja d’hotels de la zona que hi van a esbravar-se. Quinquis de diversos estils i procedències. I residents / estiuejants locals que, cansats de marxa nocturna estàndard, s’hi deixen caure atrets per l’àura friki del local. Fins i tot, en algun moment indeterminat (el dia i l’hora del qual, evidentment, no seran revelats) s’hi pot trobar a un servidor tot inflat cantant “Make Me Lose Control” de n’Eric Carmen.

Trempa: Les esmentades característiques del local el converteixen en un lloc ideal per a nits de gresca “diferents”. A més, obri entre setmana.

Destrempa: Determinat personal que de vegades hi compareix i que fa que passi de ser un lloc divertit a ser un lloc perillós (de fet, allà dins hi ha hagut literalment ganivetades)

És d’agrair el fet de trobar, a veïnat d’un indret tan finolis com el club nàutic del Port d’Alcúdia, un racó on el frikisme sigui la nota predominant (encara que de vegades, com hem comentat més amunt, el nivell de xunguedat arribi a extrems que ja no fan cap gràcia). El Veladas és un d’aquests llocs on hom es pot desbaratar sense passar pena per la seva reputació; què és una gatera salvatge de qualsevol de nosaltres devora un club d’alcohòlics de la tercera edat britànics perpetrant les obres completes d’Engelbert Humperdinck? A més, “el que passi dins el Veladas, queda dins el Veladas”.

Per als amants del karaoke, el Veladas també és una bona proposta, ja que compta amb un repertori variat i per a tots els gustos; també organitza concursos de karaoke. Però tanmateix, si recomanam el local en aquesta secció és gràcies a la divisió alcohòlica de l’Imserso britànic i a les netejadores d’hotel on fire. El Veladas és el Veladas gràcies a ells. I val la pena pegar-hi un bot per contemplar l’espectacle (o, per què no?, participar-hi). Ara bé, és convenient mantenir un mínim nivell de reflexos per fugir esperitats en cas que vénguin quinquis a matar-se entre ells…

Banda sonora: “Please Release Me, Let Me Go”, Engelbert Humperdinck. 

Qué: panadería con horno de leña.

Dónde: C/ Carnisseria, 12. Palma

Fauna: devoradores de gluten y triglicéridos; consumidores de vino de tetra brik.

Trempa: entre la oferta gastronómica que el lugar ofrece, mi paladar se decanta por los cremadillos, la coca de cuarto con crema y la coca de trampó.

Destrempa: no estoy segura de si el lúgubre aspecto que presenta el local, así como la extrema palidez de la tez del panadero que no ha estado expuesto al sol durante décadas, representan un valor a admirar o un obstáculo de compra.

Hace horas que ha anochecido. Recorro las calles del casco antiguo de Palma. Los comercios han cerrado, las calles permanecen desiertas y en silencio, la luz de las farolas rasga a intervalos la oscuridad. Al fondo aparece, como un espectro, la panadería Fiol. Por más que el panadero asegure que el horario de apertura es el habitual del resto de comercios, cuántos de vosotros no os habréis refugiado del hambre y de la sed a altas horas de la noche en tal templo panificador.

Traspasar el umbral de Fiol significa internarse en un mundo regido por variables incógnitas. Quién no se ha topado ahí dentro con punkies sollozantes, con alcohólicos esquizofrénicos que ven a Dios en un envase de Don Simón, con muchedumbres latinoamericanas, con señores insomnes ataviados con pijama y pantuflas que, alzando su muleta, claman al cielo por una barra de pan recién hecha. Quién no ha fantaseado acerca de la hematofagia de Mr. Fiol, de su agorafobia, del emplazamiento de su lugar de descanso –yo misma he reunido suficientes pruebas como para asegurar que duerme en el interior del horno– o de la dudosa procedencia de la harina que emplea en el proceso de elaboración de los manjares con los que comercia.

La historia reciente de este horno, que abrió sus puertas por primera vez en 1652, tiene algo de desventura, así que vayan a por un paquete de kleenex antes de continuar la lectura. La sabiduría popular hace referencia al abandono del pobre Sr. Fiol por parte de sus padres, los cuales huyeron a otro continente confinándole al ejercicio que ocupa para poder saldar las deudas heredadas. Dicen que en algún lugar de su madriguera guarda como su más preciado tesoro una especie de candelabro dorado de siete brazos. Dicen que le procura dedicados cuidados y que es, tan extraño fetiche, la luz de sus días, la razón de su existencia.

No lo duden: bien sea tras asistir al acto litúrgico dominical en la Iglesia de Santa Eulalia, bien sea encaminando sus pasos ebrios hacia su domicilio correspondiente, dense el capricho de engullir alguna vianda en tan peculiar local. Quién sabe si quien les atienda accederá a desvelarles algún oculto misterio nunca antes revelado.

Banda sonora: “Como el pan”, Jonathan Richman

Què: què esperes d’un lloc que es diu La Bodega del Jamón? Idò això.

On: de General Riera, 34. Palma.

Fauna: heterodoxa. Parelles amb els seus fills plorant mentre fan una canyeta, operaris d’Emaya, grups de jovençans més propis del Passeig Marítim parlant de temes profans, respectables comerciants de la zona i gent normal en general (Riera).

Trempa: les racions d’embotits són sorprenentment generoses i van augmentant de qualitat a mesura que te vas posant pet.

Destrempa: poca cosa, que els torcaboques surtin d’una mena de dispensador de clínex i les canyes són un poc petites pels nostres estàndards, però ho podem perdonar.

Pots esperar res de dolent d’un lloc que es diu La Bodega del Jamón? Resposta: no. Un emfàtic NO. És impossible. Aquesta en concret (el nom tampoc és que sigui d’aquells excessivament recercats: segur que si el cercau a Google vos surten prop d’onze milions de resultats) ofereix una cosa senzilla però de WIN inqüestionable: amb cada canya que te demanes te serveixen un platet d’embotit, una ració generosa sempre i de bon material. Hi ha vuit rounds de vianda i va augmentant la qualitat de la merca a mesura que te vas acostant al final: llom, salchichón aka llonganissa, cuixot salat, formatge… I el fet d’introduir un factor competitiu a l’hora de prendre birres també està molt bé. Qui no arribi al vuitè round, marica! A més de tot això fan plats, racions, berenars i, de tant en tant, migas extremenyes. Així que ja teniu un lloc més on anar si voleu escandalitzar el vostre metge de capçalera la pròxima vegada que vos mirin el colesterol. C₂₇H₄₆O a rompre! Visca!

Banda sonora: Penélope Cruz ballant Chimo Bayo a Jamón Jamón.

Què: restaurant amb banda sonora.

On: carrer de Marina 15, sa Pobla.

Fauna: una mescla de joves contemporanis de la contrada i gent del poble de tota la vida i, els caps de setmana, llonguets de pas. Densitat de guiris del 7%.

Trempa: menjar un arròs pobler escoltant Tame Impala.

Destrempa: el Marina duu un temps fent menús degustació i elaborant de tant en tant plats més ambiciosos, cosa que està bé, però a 40PUTES ens continua interessant més la carta convencional de tota la vida: deixau-vos de mariconades, volem frit mariner.

Hi ha una bona raó per la qual el Marina és un dels nostres restaurants preferits de la Part Forana (i això que sa Pobla concentra alguns dels més ferms competidors de la categoria): la música. Potser vos sembla una tonteria, però poder menjar unes croquetes d’espinacs i un platet de frit escoltant Animal Collective és tota una experiència i la selecció musical den Vicenç Vidal també abraça altres modernades com Tame Impala, Kurt Vile o Purity Ring. Si trobes un restaurant amb una banda sonora millor, avisa. De fet, el gust per la música de l’amo va tan lluny com per armar uns sopars degustació a l’estiu que ajunten plats i discos, encara que la música allà hi sona sempre, també els dissabtes i diumenges matí, quan sempre és recomanable passar per allà per clavar-se un arròs pobler o brut, depèn de si vos agrada el coent. Quant a la carta, el Marina és més o manco el de tota la vida, però ben fet: picada de primer i plats més contundents de segon del que podríem anomenar cuina moderna mallorquina (albergínies farcides, bacallà amb porro…) i alguna sorpresa de tant en tant, per mantenir l’interès sempre despert. No li demanam més.

Banda sonora: “Elephant”, Tame Impala.

On: A la Plaça del Mercat (Palma): a mig camí del Teatre Principal i la Plaça de Les Tortugues.

Fauna: Extremadament àmplia i inclassificable.

Trempa: Ser un punt de trobada immillorable: ideal per sopar ràpidament i partir cap a una altra banda. I és ben bo, què putes!

Destrempa: Hi ha dies que les esperes es poden fer eternes. No frisis. Destrempen aquestes cadires d’alumini que, en ple hivern, et deixen el cul congelat i semblen pistes d’esquí per anques.

M’estim més no fer còmputs. Sap Déu quants de doblers m’he deixat a la barra de l’Alaska i quantes coses xules m’hauria pogut comprar si hagués sortit de casa sopat. Però no: ja m’ho prenc com una sana costum el fet de repetir el mateix ritu, una i una altra vegada, acompanyat per alguns bons amics.

El quiosc Alaska sempre ha estat allà, vigilat per l’Antoni Maura que, vuit dècades enrere, esculpí el valencià Mariano Benlliure. És com Alice Cooper, John Fogerty, Lemmy Kilmister o una mescla de tots ells: resulta impossible concebre el món, tal i com el coneixem, sense la seva existència. De fet, m’escarrufa pensar què seria de la Plaça del Mercat sense aquesta explosió de vida, tan entranyable, tan nostra, que és l’Alaska.

Pocs locals de l’illa compleixen tan bé el tòpic aquest de “pequeño pero matón”. Vist des de fora, potser, no sembla gran cosa… però l’Alaska és un negoci supervivent.  Quan era jove, mon pare hi sopava i, segurament, el teu també. Diu la llegenda que se situa al mateix lloc on hi havia el quiosc Real, que obrí les seves portelles per primera vegada l’any 1936, i, des d’aleshores, la gent no ha aturat d’anar-hi. Ha sobreviscut a guerres civils, dictadures, transicions, democràcies i noves dictadures revestides de democràcia, però també, ha fet front dignament a tots els negocis de menjar ràpid que, des d’aleshores, s’han muntat a escassos metres d’allà. És curiós que, en tots els casos, l’Alaska n’ha sortit victoriós.

Diuen que, per mantenir-te, per sobreviure tants d’anys, t’has d’adaptar constantment als gustos del públic: aplicar-te el lema de “be water, my friend” per donar resposta a les necessitats que imperen al moment. L’Alaska, però, deu ser la gran excepció. A aquella minúscula cuina, des de fa dècades, no s’ha deixat mai de preparar el mateix menú: pepitos de llom, perritos, patates fregides i, per descomptat, unes hamburgueses que segueixen sent el seu punt fort. Tot i no ser gaire grosses, són efectives: després d’arriar-te’n dues quedes amb la sensació d’haver quedat bé; d’haver fet suficient paret com per aguantar, una nit més, les envestides etíliques de qualsevol cervesa d’importació que et clavis al Lórien o al Guirigall.

Banda sonora:  “Meat is Murder”, The Smiths.

La foto l’hem robada d’aquí.

Què: Pub (una paraula en desús, més que un estil de vida, una manera d’entendre el Cosmos) + saloon.

On: carrer General Riera, quasi creuant amb Ausiàs March, Palma.

Fauna: un poti-poti de gent rebotada del Jarana, és a dir, hipsterisme o pseudoderivats; rockabillies (reviscolaren el bar), germans del Con Sud, veterans de guerra que feien el trajecte Siurell (avui Jarana)-Ruben’s com si fos la ruta Ho Chi Minh, membres de 40P (quillos) a les hores i dies més insospitats, people from Blanquerna.

Trempa: Ambient familiar. Qualque festa temàtica. Música en viu a petita escala. Punxades. Però per damunt de tot, un cau com cal ha de tenir futbolí i, si no sents les canonades del metall repicant contra la fusta o les explosives col·lisions de les bolles de billar, el bar perd punts, i aquí el Ruben’s puntua doble. Tots ho sabem, si hi jugues de matinada, et capfiques tant en el paper que els acabes perdent, això és un fet universal. Els dards són incompatibles amb la vida.

Destrempa: A la sortida, desorientat, no saps si continuar la farra o tirar cap el carrer Jesús i ingressar a qualsevol de les institucions, la mental o la mortal. No és un bar sofisticat, no esperis un llistat de birres d’importació perquè no la trobaràs, però, animeta, a altes hores tant se te’n fot.

Tot i tenir un nom tan artístic, el Ruben’s Pub més que pictòric és pintoresc. L’única semblança amb el pintor no és que sigui flamenc, però sí barroc. La tipografia alambinada de l’entrada s’explica perquè el local és un referent històric de Ciutat, i els colors recorden poderosament a l’edició bicolor de La Història Interminable. De fet, els neons et transporten de pressa a una època imprecisa, però de preciosa decadència. Més tirant a OK Corral que a OK, Computer.

Es pot dir que a dia d’avui funciona com a filo-àfter, i en els seus orígens també hi firaven els noctàmbuls, però d’un altre caire. La mitjana d’edat fregava la cinquantena llarga, sore losers, un cementiri de cadillacs solitaris d’estat civil indeterminat, fadrinangos fans del Yango i altres supervivents de diversos naufragis vitals d’ulls relliscosos. Era un lloc terminal, però no en sentit pejoratiu, sinó per anar a fer la darrera abans de caure fora de combat.

Tosc com un bosc -fixa’t amb la fusta-, si ets un perdut i ho estàs, la tele de plasma de l’entresolat et servirà d’orientació com l’estel polar. T’adones que és hora de marxar a cases quan dus mitja hora badocant la pantalla amb una teletenda absurda i exclames “però què cony…?!”

Certament, la balustrada de fusta del terrabastall és el meu espai favorit, una cosa kitsch que quedaria molt digna devers els anys 70, però a mi em recorda més un fermador de far west per lligar-hi someres (que malament sona això). Les rajoles són vintage, per descomptat.

La barra és llarga com la gola d’un drac, i arribar als banys és tota una penitència si tens determinades urgències (les que siguin), i els cràpules fan tap al passadís central. Potser sigui la visió túnel (de palo Túnel), però si seus a un tamboret a un dels dos caps de cantó i mires cap a l’altre extrem allò se’t fa més llarg que un concert de The Cure al BBK. Deu ser un efecte òptic dels miralls i la cabellera rossa de na Vilma que t’enlluerna, la madona que sembla sortida d’AHS: Coven, i això ho dic com tot un compliment, compte.

La gent seu a l’esglaó del carrer per fumar davant l’emblemàtica vidriera (no vos recorda a la del Micro’s?) i hom espera que d’un moment a l’altre es trenqui en mil bocins i que surti qualcú disparat com a les pel·lis d’acció. No perquè al bar s’hi respiri tensió ni perill, però almanco al meu cap tot és com un petit decorat cinemàtic, i he de dir, força acollidor. Recordau: un bar és una llar.

Banda sonora: Seré sincer, no me’n record quin coi de música posen, però vos deixam amb un altre Ruben que també mola i allà tampoc hi desentona: “Juan Pachanga”, Ruben Blades amb Fania All Stars (1978)

Què: bar de barri amb un passat obscur metaler.

On: a la cantonada entre el Camí d’en Mallol, núm. 41, i el carrer Cala Mitjana. Enmig de la zona fronterera entre Son Cladera i les cases militars de Son Rullan.

Fauna: veïnats dels voltants, al·lots d’institut i alguna vella glòria del heavy que s’ha perdut.

Trempa: hamburgueses, entrepans, “pepitos” i, sobretot, cerveses i tapes baratetes. Una carta simple i modesta, però suficient.

Destrempa: amb més anades i tornades que la mar moguda, La Rosa ha sabut aguantar l’acritud de la localització en territori quasi inhòspit, així com els kinkis dels voltants, i s’ha forjat una reputació pròpia més enllà del caràcter obrer i pobre del barri de Son Cladera.

Conten els qui ho visqueren en ple apogeu que anys enrere, quan encara s’hi duien a terme concerts, l’olor que fotia dins era més pròpia d’una catacumba que d’un local salobre. Allà tocaren Roña, Guadaña, i els Strangled en el primer concert de death metal que s’hi feia. Fins i tot, hi arribaren a passar els americans Atrocious Madness, cap a l’any 2002. Sembla mentida que a un bar tan petit s’arribassin a fer concerts, però si hi ha una cosa que caracteritza La Rosa, i no ha cessat mai, és la música sonant a tota hòstia.

Moltes llegendes enrevolten la història del bar, però el que sí sabem cert és que es va fer tancar durant una temporadeta, perquè per falta d’un mercat municipal al barri, al bar hi varen fer la seva i s’hi duia a terme una activitat comercial digna de La Boqueria en versió psicotròpica. És clar que aquells ridículs tàndems infructuosos de la parròquia heavy jugant als dards estaven regats amb molta cervesa i possiblement amb algun altre extra…

Des del tancament, i la posterior reobertura, el bar ha passat de mà en mà, intentant reviure aquell esperit primerenc de heavy metal gens elitista; a La Rosa mai no s’hi podien esperar exquisideses del metal, però sí Judas Priest, Motörhead i Iron Maiden fins a caure rodó. Emperò, durant els darrers tres anys, sembla que s’ha convertit en un bar normal, un més del barri, oferint diferents “plats estrella” segons el propietari del moment: des de plats d’arròs brut casolà, “pambolis” fidels, fins arribar a les tapes que s’ofereixen ara mateix, en un local bastant més polit que temps enrere.

Així i tot, no importen totes les rentades de cara i tots els canvis de nom. La Rosa encara conserva l’esperit feréstec i continua evocant la fanfarroneria anyenca pròpia de tot el grapat de heavys que es reunien allà, a la cridada grollera dels amplificadors al volum 11.

Banda sonora: “Who Gave Her The Roses”, EyeHateGod

Què: Bar/pub nocturn de dubtosa reputació i gust estètic.

On: A l’avinguda Joan Miró número 296, al costat de La Tasca.

Fauna: Què sortiria de la unió entre un càrtel mexicà, la Ruta del Bakalao, el moviment queer dels 90 i una pel·lícula de Woody Allen? Idò això. Hi podeu trobar tot un submón, allà dins.

Trempa: Begudes espirituoses de tot tipus; a destacar, la carta de còctels insòlits multicromàtics que fa el mateix amo del local, que posteriorment et serveixen des dels mugrons d’unes escultures femenines.

Destrempa: Recordau l’inici de La Taronja Mecànica, on els quatre protagonistes es troben al Moloko Milk Bar, en un ambient bastant sòrdid i hostil, enrevoltats d’escultures camaobertes amb forma femenina? Doncs imagineu-ho amb un rotllo més exòtic i tot l’atrezzo necessari per  muntar-hi una bacanal (fulles de parra pel sostre, màscares monstruoses per les parets, juguetes voodoo i miralls enormes per no perdre detall de res) i no estareu gaire lluny del tarannà de La Mantis.

Amagat sota una ulleres taronges al més pur estil Johnny Depp a Fear and Loathing in Las Vegas, l’amo ens conta, mentre ens serveix, que és artista, que va emigrar des de Llatinoamèrica i que va estar molts anys vivint a Felanitx (certament, li ha quedat un curiós accent felanitxer-mestís), per finalment traslladar-se a Ciutat. Diu que la decoració i la idea del local és tota seva. Els quadres, làmpares i esculptures femenines de porcellana per on s’aboca la beguda també són fetes seves (i no ho dubtam). “Si Klimt entrase aquí dentro, se correría del gusto”, va ser el que va amollar la meva interlocutora quan ens ficàrem dins els banys, i molt ben dit, perquè si una cosa predomina per tot el local és el “color daurat” arreu. ARREU. Parets, interruptors i, fins i tot, les piques del lavabo estan totes recobertes amb pintura daurada. Tot plegat, La Mantis és molt complicada d’explicar i entendre sense experimentar-ho per un mateix, però el que sí vos puc assegurar és que és tot un paradís del kitsch més groller i excessiu.

Banda sonora: “Funeral March of Queen Mary”. Henry Purcell (revisionat per Wendy Carlos)