Què: restaurant, dirigit a públic guiri, amb molta solera i memorabilia històrica i fatxa.

On: carrer de la Garsa 4, a l’Arenal de Palma, al costat de l’estanc de La Ribera.

Fauna: una minoria de parelles alemanyes de la tercera edat i, sobretot, públic local majoritàriament en família.

Trempa: sangria casolana, paelles per a pobles sencers, milaneses de tres pams que surten del plat, calamars arrebossats nivell pro.

Destrempa: benvinguts per parets forrades de fusta fumada, estovalles de cautxú estampat de quadres vermells i blancs i una enorme àguila de fusta emportada a la barra del bar.

El restaurant Rafa’s és el més pintoresc que podeu trobar gairebé a primera línia de platja de l’Arenal de Palma. L’àguila de la barra, com heu pogut suposar, no és casual; aquí i allà, entre les ràdios antigues, planxes de ferro, gramòfons i altres antiguitats (darrere la gelera de gelats hi ha fins i tot una moto restaurada), el merchandising fatxa i franquista decora tot el local. Fotos d’en Paquito aquí, bandera amb l’aguilucho allà… De la paret encara hi pengen les fotos oficials de la investidura d’Aznar, Cañellas i, fins i tot, Jaume Matas. Sens dubte, un lloc no apte per a progres o nacionalistes sense una mica de sentit de l’humor.

La carta, escrita en alemany, castellà i anglès (seguint estrictament aquest ordre) és directa, convencional i typical Spanish: plats combinats, arrossos, peixos i carns, tot de mida industrial, i postres Menorquina. Pot semblar bast i poc detallista però a pocs llocs et convidaran a olives, pa amb oli i calamars arrebossats (sí, tot) molt abans i tot d’haver fet la comanda. Per no dedicar una especial menció als xopets de móra, poma o melicotó que t’ofereixen amb el cafè, disponibles també sense alcohol perquè ni els nins es quedin sense beuratge màgic, pobrissons.

Banda sonora: voleu flipar? Assegurau-vos que teniu els subtítols encesos… “¡Paella de Valencia!” via Alemania, Vico Torriani (circa 1960).

Què: bar i restaurant, dedicat a la cuina casolana d’estil pobler i orientat cap a la clientela local.

On: al carrer del Mercat 48, a mig camí entre la Plaça Major i la Plaça del Mercat.

Fauna: gent de sa Pobla i clients de tota la vida.

Trempa: paelles gegants, sabors forts i carregats d’espècies i el tracte “de tu a tu” entre clients i personal del bar, a més dels seus preus populars.

Destrempa: l’ambient del bar, quant a la seva decoració, és un tant anodí i no acaba d’estimular del tot el sentit de la vista.

El Bar Sa Pobla és un dels secrets culinaris més ben guardats de sa Pobla, ja que poca gent de fora de la vila, més avesats a les grans marques com Cas Cotxer, coneix aquest restaurant un poc amagat i a mitja distància de la Plaça Major. Però no menyspreïs aquest local per la seva falta de nom més enllà dels marjals de sa Pobla, ja que amb la seva decoració a l’antiga, com poques es poden veure ja als bars dels pobles, és un lloc ideal per organitzar un dinar o sopar de vells amics, companys de classe, reunió de personatges conflictius, etc., on pots fer renou, riure i passar-ho bé sense que et cridi l’atenció el personal del restaurant.

Cert és que sa Pobla té fama de bon menjar, que per cert és justificada, i el Bar Sa Pobla no es queda enrere. La seva carta t’ofereix plats casolans diversos de carn i peix, de mides quasi gegants i carregats de sabor com només el poblers saben cuinar, però sense cap dubte crec que l’estrella de la carta és la paella que preparen d’una manera tan personal, que inclou espècies, ous bullits i qualsevol cosa imaginable que li puguis posar i que hi quedi bé, de gust potent i tan carregada com bona, i d’una mida tal que probablement no vos l’acabareu ni entre uns quants amics.

Banda Sonora: els Rolling Stones poblers, Rompiendo Cuerdas, que a la seva manera son una llegenda local.

Què: bar de copes d’estil britànic com el seu nom indica.

On: al Port d’Alcúdia, avinguda Itàlia sense número, es pot dir que cau a la dreta del pont de l’avinguda Pere Mas i Reus, davant el canal.

Fauna: el gruix del personal que ocupa l’espai del bar està format per turistes britànics genèrics, però és molt comú trobar-se grups infiltrats d’indígenes assilvestrats d’Alcúdia, Sa Pobla, Búger i rodalies.

Trempa: és el lloc ideal a la zona nord on començar una gran nit de marxa britànica, l’ambient també convida a la decadència més vergonyosa i a fer els desastres que no faries als bars del teu poble.

Destrempa: la música que hi sona comprèn les pitjors putes merdes que puguin sortir del Regne Unit, però això importa un pet quan vas gat a un bar de guiris.

El Prince Of Wales és un autèntic clàssic i supervivent dels locals nocturns del Port d’Alcúdia, que ha aguantat nombroses generacions de mallorquins que han intentat emular les heroïcitats de personatges il·lustres com Alfredo Landa. Situat al famós “Carrer des Dòlar”, un dels punts més conflictius de l’infestat d’anglesos i alemanys Port d’Alcúdia, ha sobreviscut a la competència pel mercat estranger de l’àrea de nombrosos bars, pubs i forats, tals com els mítics Bell’s, Mini’s o Cheers, dels quals crec que el darrer és l’únic que continua actiu. No tenc ni idea de quants anys fa que està obert, però jo quan tenia 16 anys ja hi anava, i ja tenc una edat…

El local no es diferencia gaire de qualsevol bar de guiris de la zona, és només un pub d’estil britànic estàndard, però curiosament té una gran fama entre la gent mallorquina de la zona nord, que pots trobar compartint barra amb els turistes anglesos que es volen engatar a la vora del canal. Allà, la gent local és evident que no hi va a fer unes copes en pla tranquil, sinó que et pots trobar grups de mallorquins salvatges que hi han anat, en poques paraules, a fer el que els mallorquins feim a un bar de guiris: beure molt, cridar fort, tirar la canya a les guiris, despilotar-se al mig del bar, espantar els estrangers, provocar mal de cap a les cambreres també angleses… Els clients anglesos tampoc es queden curts, ja que són incomptables les vegades que s’ha vist algun turista sortint del local fent “la croqueta” o, fins i tot, conta la llegenda que algun ha caigut dins el canal.

El Prince Of Wales és el bar ideal per viure la vertadera nit britànica a Mallorca, com a mínim, una vegada per estiu. Allà, oblida’t del sentit del ridícul, desfasa’t molt i no et preocupis pels guiris que t’envolten, tanmateix ells allà també s’engaten com si haguessin tornat a un final de curs de 4rt d’ESO.

Banda sonora: cada cop que algú diu la paraula pub se’ns apareix el jeto de Shane MacGowan…

Què: Bar/restaurant perifèric obert 24h.

On: Gabriel Fuster 43, zona Conservatori.

Fauna: variada segons el moment del dia. A l’hora de berenar, els policies locals de la zona; gent del barri que va a sopar i, a partir de mitjanit, perles d’extraradi fent terços i ficant monedes a la màquina.

Trempa: Tot. Des de com està escrit el nom al menjar, l’amo, l’horari, l’espai i la situació, en una zona limítrofa de Ciutat que és com l’Albuquerque de Palma.

Destrempa: En algun subíndex d’alguna normativa oblidada hi deu dir alguna cosa sobre posar dues fonts flanquejant un pati interior on s’hi beu cervesa i l’increment exponencial de viatges a l’excusat.

E’s Talle no sols és el nostre nou bar preferit de Palma: és el nostre nou bar preferit del món mundial. Per moltes i variades raons. La primera d’elles, la seva perfecta ubicació en una mena d’angle mort urbanístic, de tal manera que produeix un eco de l’anomalia coneguda com Efecte La Casa de Hojas: el lloc és més gran per dins que per fora, però sense acollonar, com en el terrorífic llibre de Danielewski. Després t’adones que no havies acabat de mirar bé el cartell i repares en com està escrit el nom: E’s Talle. La cosa té mèrit perquè és difícil cagar-la tant en només 7 lletres. O 8, més ben dit, perquè el nom real hauria de ser Es Taller. Si amb aquesta petita innovació lingüística no t’han guanyat encara el cor, un cop a dins la cosa encara millora més: estan oberts les 24 hores del dia, tenen terrassa interior, posen tapa amb la canya i les racions de menjar són sempre generoses (la parrillada de carn per a dues persones conté una quantitat de patata -casolana!- equiparable a la població de Calvià en temporada alta), el cuixot salat del pa amb oli és tallat a mà i l’allioli que te serveixen quan comanes el sopar t’assegura rots -i manca de sexe- durant els pròxims dos dies. A més, el bar solia ser la seu de la penya de l’Atlètic de Madrid (això són 10 punts extres en el rànquing: l’Atlètic de Madrid és l’equivalent a l’Atlètic Balears a la capi). Així que l’entrada d’E’s Talle (per favor, que els nous propietaris no corregeixin el nom, és una herència històrica) és directa al número 1 del nostre Tops of the Tops. Només tenim ganes que arribi dissabte per presentar-nos per allà a les cinc i mitja de la matinada, just sortits del Jarana, i fotre-mos un reparador berenar de caragols, albergínies farcides i calamars andalusa.

Banda sonora: “Day After Day” de Badfinger resumeix perfectament el que vàrem sentir el primer cop que hi vàrem entrar: una epifania.

Què: Bar de tapes, berenars i restoran.

On: Carrer d’Isaac Pera, Cala Rajada. Per ubicar-nos, estam parlant de 3ª línia de platja, on a partir d’aquí fins a Cala Agulla travesses una twilight zone de guiris esmaperduts cercant les aturades dels busos i enfilant una romeria estil walking dead, carn socarrada sota un sol criminal amb els pins com a fràgil refugi; terrasses olorant a eau de xocolat dels canis; estrangers residents que estimen els animals més que la raça humana amb una canilla que beu aigua de platets en terra, etc.

Fauna: Clientela castissa, pencaires de la nit i turistes valents que deuen pensar que han trobat el grial d’allò typical Spanish. Les cambreres xalestes –nombroses en proporció a les dimensions del local- riuen les bajanades que els transportistes carregats d’herbes fins a les celles amollen a bels i amb unes riallotes que deixen els trons provinents d’Asgard com un xiuxiueig d’ales de papallona. Són riallades grotesques tipus Torrente més que homèriques, les que provoquen un riure resignat davant l’adversitat. La del client ocasional.

Trempa: La cuina, el seu fort. Plats meridionals, bon cuixot, peix i tapes de racions gens gasives. I, com no, les paelles, que –sense ser les millors de Capdepera- no cauen al ventre com a totxos glaçats, que ja és dir molt a llocs costaners.

Destrempa: La tele. Hi sol haver Antena 3 posada a tota hòstia. Un dia et trobes amb Los Simpson i un altre amb un programa de zàping on surt el Penumbra, que no desentonaria gens recolzat a la barra amb la seva dicció embarbussada i actitud marciana. Els preus podrien tirar a populars, però no és el cas.

Hom, a vegades no sap com dimonis acaba on acaba. Badocant pels carrers del nucli turístic, vaig ser atret magnèticament per aquest indret no sé ben bé perquè. Una veu a l’interior (del meu cap o provinent del bar?) em deia “entra, pecador, i relata la teva experiència”. Som-hi.

En trepitjar la tarima exterior, que sembla treta del rodatge de Réquiem por Cheyenne a l’antic Western Park, sents un cruix, millor dit, un quejío propi d’un tablao flamenc, com un preavís abans de traspassar el llindar. Fuita aquesta primera impressió de racó fronterer i limítrof, un cop entrat, els teus ulls es creuen amb els de Camarón, Rocío Jurado i en Rubio posant devora en José Mercé a fotos que ornamenten les parets. Però, qui coi és en Rubio?

Has acabat de dinar i vols pagar. De sobte, una ombra surt de la cuina per cobrar-te i et torna el canvi en menuts, mentre li comenta a un client que tot just estava escorxant un conill (mir la meva mà meam si hi ha pèls de la bestiola). És l’amo, en Rubio, que du el cabell de pinxo i peroxidat, un look que jo anomen d’eighties survivor o supervivent de la Ruta. Me l’imagin fent el discurs de “He vist coses que els humans ni s’imaginen. Naus d’atac en flames més enllà d’Orió…” amb el pobre conill a la mà tot remenant-se enmig de la pluja…

En definitiva, per emprar un concepte ballardià, per a mi Casa Rubio és un no-lloc, en el sentit de parc temàtic dins un context urbanístic confús i en el qual estic de pas. Qualsevol kitsch hunter que es vani de ser-ho hauria de fer-se un beure aquí i observar el pa que s’hi dóna.

Entretant, sé que mentre no trobi un bar on em posin una tapa de miotragus, no seré feliç mai. Reprendrem la recerca, doncs.

Banda sonora: Rocío Jurado, “Destructores”. No cal explicar res pus.

Foto: Miquel Julià

Què: bar de barriada de tota la vida.

On: Arxiduc Lluís Salvador.

Fauna: morros de porc, clovelles de cocovets esclovellats, chupa-chups, Mahous aigualides i asos, tant de cartes com de mascles de famílies de la barriada.

Trempa: la pàtina de tot, el poc trempat que està el bar i la mirada des del carrer: la barra, de tasser, emmarcada per les vidrieres i el tendal (“toldo”) granat, t’obri pas a l’amagatall.

Destrempa: no hi sols fer amics però et mires encuriosit i tímidament.

Si no hi vivies o no hi havies perdut res, fa tres dècades, abans que son Hugo tornàs a ser son Hugo, gairebé no es traspassava pràcticament més enllà del límitrof que marcava el Capitol. Hi havia subhàbitats com son Oliva o el Amanecer, encara amb vida pròpia. Cap al centre, avui dia, no necessitaríem baixar-hi per res si no fos per mostrar-nos i ensumar-nos com animals. La comunitat de barriada ja ens dóna el reg sanguini. Ja ni el Milán amb aquell cucurutxo que el presidia. Un dels bastions de resistència que ja ha caigut de la plaça. Del Capitol -coneguda, per tothom del lloc, l’oficialment plaça Fleming-, pel cine que fa dècades ja va caure. Dret hi continua el Venecia. Amb un Venecia II que, com Sa Taverna de Tots 2, claven la bandereta del Reino, fins i tot fitorada als daus de formatge que et posen de tapa amb la canya, en el cas del primer.  I el “Venecia” devia jo escoltar quan passava per davant les parròquies de parroquians com aquesta, amb el truc i retruc dia sí dia també, que manté el millor cafè de la regió. Eren els anys, també, d’Aloa. El bar. I també d’Aloha Discos. Allà, a les galeries de la Plaça Major, hi vaig robar les lletres de l’Azul Eléctrica Emoción. El tenia en casset i, tal com si fos edició de benzinera, no duia les lletres. Sort dels anoraks dues talles més grans d’aquella generació. Ja deu fer 25 anys. I a mi, del Talbot de mon pare, em robaren el debut en casset de “Sufre mamón”. I, tristament, vaig sofrir.

L’Aloa és la parròquia per fer el cafetet de mitjan dematí o mitjan horabaixa. El Rico, si tens enquistada l’estantissa fama del bon cafè que arrossega de sempre. Lloc de parroquians, parroquianíssims de barriada, just a una cinquantena de passes dels altres dos grans temples per excel·lència, dels de tota la vida.

A la comarca, de parròquies de parroquians n’hi ha de tot pelatge: la que va ser un temps l’Encarnació i la pista de bàsquet estil NY 80’s que, de ser-hi encara els cavallets que un a vegades encara creu veure-hi quan hi passa, un podria pensar que és poc el que ha canviat. Però el dia a dia ens enteranyina la vista. Només faltaria ressuscitar la barberia tapiada entre el Venècia i el Milán i la bodega rància de la plaça del supositori per tornar a reviure com infants quan el Capitol era el pas al territori comanche transfronterer. Arxiduc Lluís Salvador tenia fons, més enllà, però era fosc, infinit i desangelat. Ara, el carril bici cap a son Hugo i els moviments demogràfics acompanyen els més vells del lloc que un temps varen viure enmig del no-res. És el cas de l’Aloa.

L’Aloa sempre ha estat allà. No s’ha immutat. Tot sol. Com si res. Ara, lloc de transeünts, continua mirant els veïnats passar perquè els qui hi fan parròquia, els quatre, no aixequen els ulls de les cartes. Els presideix el totxo de barra, folrada de fusta, de les clàssiques de bar de cafè, puro i cartes, com han o haurien de ser. Dels que es o els van esfumant a poc a poc. M’encanta, la barra. Mentida, el tasser. És el bar de la TostaRica que acompanya el cafè. D’esclovellar cocovets. Un clàssic. O d’olives verdes sevillanes, liles de copejades. O de les bosses de morros de porc per matar la fam. No record si 007. I és que a mi, els bars, més pel cafè que per la canya però sobretot me corprenen pels ulls. El millor: la façana amb la terrasseta de quatre taules. La foto, l’aparador del carrer. La cova del Bon Jesús que et guia.

B.S.O.: el millor hawaiisme -que no hooliganisme ni hortarisme- local que inspira l’Aloa s’emmarca en aquestes imatges. “Y si almenos”, La Granja.

Qué: Tienda de ropa que dejará atónitos y vestirá de los pies a la cabeza a los más freaks de la comarca.

Dónde: Calle Eduardo Urgorri, local 44 (Sa Indioteria)

Flora y fauna: Weirdos de toda índole, lectores de comics, fans del cine fantástico y de terror, amantes de la animación y las series televisivas y demás seres incomprendidos.

Trempa: Las camisetas acojonantes que allí se pueden encontrar, la selección musical que suena a todas horas en su interior y ser atendido por una auténtica Rock And Roll Freak Star.

Destrempa: Que como pretendáis llevaros todos los trapitos que os gustan de una sola tacada, os quedaréis con la cartera tiritando. Y es que hay tantas cosas molonas para lucir…

(ATENCIÓN: se recomienda leer, a ser posible, las siguientes líneas con acento chicano, y como si fuera uno de aquellos publi-reportajes que poblaron las noches de los canales televisivos a principios de los 90. Atentamente, la dirección del burdel)

Eh, tú, joven: ¿cansado de lucir tus ya manidas camisetas de Nocilla y Naranjito? ¿Piensas que tu chaleco vaquero con un parche en la espalda de Duran Duran esta ya más pasado de moda que un yogur Yoplait? ¿Harto de tus calcetines en los que se puede leer la incomprendida frase “Yo (corazón) tenis”? ¿Angustiado por seguir llevando aquella chaquetilla de polipiel marrón excremento comprada en Galerías Preciados? ¡Pues deja de sufrir muchacho! Por fin ha aterrizado en esta, tu ciudad, un nuevo establecimiento en el que podrás conseguir las prendas de vestir más auténticas, con las que ya no tendrás que esconderte por miedo y desprecio de los demás, como si fueras Sloth, el monstruoso y cariñoso engendro que amaba a Gordi en Los Gonnies , y poder clamar a los siete vientos: “¡ser un freaky es lo más!”. Regentado por Cecile The Beast, la pizpireta vocalista del conjunto musical The Monster Ones, Planet Cleopatra –Creepy & Freaky Clothes And Accessories– es el paraíso soñado por cualquier amante balear de la subcultura, en el que encontrarás mil y un cachivaches, ropajes y chismes relacionados con el cine de terror, los superhéroes, las series de animación y todo aquello que te pone palote, tierno mancebo. ¿Qué lo tuyo son las películas que dan mucho mucho miedo? Pues en Planeta Cleopatra encontrarás desde acojonantes camisetas de La noche de los muertos vivientes, El resplandor o Frankenstein y su novia, hasta brutales mochilas decoradas con zombies hambrientos de sesos. ¿Qué te ponen más los superhéroes y superheroinas enfundados en sus ajustadas mallas? Pues ningún problema, muchachuelos. Si os acercáis hasta la tienda podéis haceros con un macanudo bolso réplica del único y genuino escudo del Capitán América, redondito y todo, o con una chaqueta de Batman plagada de viñetas del mejor cómic del Hombre murciélago jamás publicado, La broma asesina. ¿Qué a ti lo que realmente te hace levitar es la televisión? ¡Pues arreando que es gerundio! En Planeta Cleopatra encontrarás desde camisetas de The Twilight Zone o Breakin Bad –sin metanfetamina incluida–, hasta mallas y bañadores de Hora de aventuras para las chiquillas más atrevidas. Y eso no es todo: pendientes, pulseras y collares raruzcos a tutiplén, y hasta gemelos de los héroes de Marvel Cómics, son las cosillas que pueblan la sección de accesorios de la tienda. Solo tened una cosa en cuenta: si Lily y Herman Monster, Nosferatu, Glenn Danzig, El vengador tóxico, El Santo, Tura Satana y El Nota vivieran en nuestra isla serían asiduos de Planeta Cleopatra. ¿No te gustaría ser parte de ese selecto grupo de weirdos ilustres? ¡Pues ya sabes lo que has de hacer, mangurrián!

Banda sonora: Misfits, “Horror Business”